Carmesina (II)

(...) Una vegada ben inspeccionat el meu nou aspecte, vaig decidir  camuflar-lo. Un poc de color ací, un poc de color allà. Un arreplegat als cabells. Un bon jaquetó, feia molt de fred. I unes bones ulleres de sol, obscures, que taparen els meus ulls, que em feien mal del resplendor del sol contra les cortines de ma casa.

Quan vaig acabar, em vaig dirigir a l’espill que tinc en la entradeta de casa i em vaig observar. La meua sorpresa fou molt gran, quan en mirar l’espill no em vaig reconèixer, estava més marbrenca que abans, les vetes les tenia més marcades, l’embenat pareixia vellut, el meu cabell roig, ara arreplegat, pareixia un niu de falses corals... i el meu aspecte, darrere les ulleres, no era més esperançador. No obstant tot, em vaig decidir a sortir al carrer, enmig d’aquell embolic, interminable, de gent ningú em reconeixeria atapeïda amb el jaquetó de vellut negre, que acariciava amb suavitat els meus muscles, caient suament sobre els pits, excitats, per la frescor que feia al carrer.

Em trobava desconcertada, com si aquell impuls haguera tornat a mi. El cor anava accelerat, els meus ulls estaven desorbitats, quasi tocant el vidre de les ulleres. No sabia el que em passava. Caminava ràpid, sense rumb, enmig d’aquell tumult de gent que m’empentava al abisme, per carrerons estrets i obscurs, perfumats amb forts olors d’orins i humitat. Tapisats amb estels multicolors de vidres  i murs trencats per finestres entreobertes, que amagaven milers d’ulls, de velles, que com a lluentons brillaven observant la escena. La escena de la meua desesperació. Desesperació per lo desconegut.  

Vaig aplegar a una plaça, que havia deixat d’estar tapisada per vidres, a estar-ho per lloses de pedra negra, que vistes de lluny, pareixien grans escarabats egipcis sobre la sorra del desert. Sobre aquestes lloses- escarabat, s’alçava, imponent, una església, de façana escandalosa, pel seus relleus de martiris sagnants, dels quals pareixia caure aquell líquid viscós i dens  sobre les portes del temple. Portes de sang amb lluentons daurats. Decidida, vaig entrar en el temple. Ara, pareixia que aquell mal invisible, que m’entravessava de dalt a baix, haguera cessat. Aquell temple, més bé obscur, em transmetia una falsa seguritat de casa. Enmig d’aquelles voltes ornamentades amb esgrafiats barrocs, i aquella cúpula repleta de frescs fins a la sacietat, em sentia bé. Vaig seure en un banc, pel seu color vaig suposar que de caoba. Allà, baix de la cúpula, milers d’ulls m’observaven. Entre ells, vaig saber identificar a la fe, sostenint la creu, amb els ulls embenats, i... un cor en l’altra mà? Què fa un cor en la mà de la fe? De normal aquesta porta una flama o torxa, però un cor sagnant! Açò em va fer observar detingudament cada figura del fresc. Era com una mena d’al·legoria a la sang, al sadisme... dels martiris d’algunes santes; entre elles santa Apolònia, Catalina, Àgueda i un llarg etcètera de santes matades i rematades per sàdics romans, els quals tenien els ulls desorbitats i unes faccions desencaixades, per aquell sentiment de set, de sang insaciable. Era lo més semblant a una representació de violència de gènere dels nostres dies. L’home fantasiós, descarregant la seua violència continguda sobre la seua muller.  

Mentre em torbava veient els grans frescs de la cúpula en un cantó de l’església, vaig començar a sentir una mena de cants, barrejats amb crits, provinents dels claustres adjacents. En aquest moment, s’obrí una de les portes de sang, entrant tota una comitiva d’hàbits flotants, portadors de ciris, creus negres i eines semblants a la dels martiris de la cúpula. Enmig d’aquell corredor d’hàbits obscurs, es podien veure quatre figures que destacaven per l’hàbit, blanc. Mentre s’apropaven, una olor intensa a sofre i sang s’apoderava del lloc, a coàguls joves, a plasma menstrual, a secreció fresca del líquid, per excel·lència, del suïcidi. L’hàbit blanc estava tacat en diferents llocs per taques rogenques, denses. Aquella comitiva, una vegada situada baix la cúpula, va desfer-se de les caputxes que els tapaven els caps. El meu sentiment fou de sorpresa al veure que tota aquella gent eren dones, rasurades, demacrades... sobretot les quatre noies centrals, amb els seus hàbits immaculats, únicament corromputs per la sang de les ferides, amagades baix les aspres teles de la seua vestimenta. Ferides, que mostraren sense pudor a les mirades de la cúpula. Els crits i els cants, cada vegada eren més forts, insofribles, aguts. Terrorífics. 

Aquella llarga observació em va fer perdre molt de temps. Esglaiada, em vaig girar per sortir d’aquell lloc, que semblava l’antesala del palau de la mort. Ja era massa tard, darrere meua tenia un hàbit negre de la comitiva, el qual una vegada descobert, deixant veure el seu rostre, em va recordar a algú conegut, almenys de vista. Era ell! Era Francesc! L’escultura del col·legi havia cobrat vida! Els ulls rojos el delataren en quant es llevà la caputxa negra de l’hàbit, que tant religiosament portava, dia i nit. Era com un sospir, com una bafada de foc de l’infern.

Al tindre de nou a aquell personatge davant, va tornar el mal al meu cos, com un líquid verinós, que poc a poc, s’obria pas entre les meues artèries. De nou, aquell sentiment violent, sagnant, que havia sentit temps enrere, s’apoderava de mi. A la ment em venien imatges de sang, guerres, sants... d’ell, del seu hàbit, la seua calavera... els seus ulls rogencs en la obscuritat. Enmig d’aquell fulgor, em vaig abandonar a la bogeria, a la pols blanca que m’oferia. Em sentia morta en vida, com si aquells talls, embenats, de les meues monyeques estiguessin esclatant d’èxtasi, tenyint les benes que els cobrien, de vellut roig, el qual sortia sense parar d’aquella part del meu cos, creant rierols de vellut al voltant de l’altar major del temple. Ara estava descontrolada, aquell tapís ja recorria parts del meu cos, el jaquetó negre, ara era de color púrpura, la meua pell blanquinosa s’havia convertit en robí, els meus ulls rogencs deixaven pas a l’obscuritat del violeta, mentre, les serps del cabell cobraven cada vegada més vida enmig d’aquell vellut, que ja ho cobria tot.

            Vaig entreobrir els ulls, veient davant meu els taulellets malva del bany. Tenia fred, em sentia unflada. Flotava. Els meus cabells es movien com violentes serps en l’aigua. Portava tres dies en la banyera, d’aigua pestilent, obscura, de vellut. Tres dies traient sang, com robis, per aquells maleïts talls de les monyeques, creant en l’aigua un tapís inigualable, tapís carmesí, en moviment continu per les serps del meu cabell. M’havia convertit en una mena de medusa clàssica; La medusa de la mort, amb les meues serps de sang, el meu rostre monstruós i el tapís, de vellut, que creava amb la meua mirada perduda, metàl·lica.

            La seua capa negra, ara, em cobria deixant-me veure el que estava tramant al davant meu. En aquell moment, la capa, va deixar de ser un mur infranquejable. Em trobava junt a ella, dolça mare, admetent que havia perdut la partida. Una partida, que des del primer moviment tenia guanyada.

Ara sí, ja formava part del seguici de la mort.

FI

PD. Lo prometido es deuda, mañana empiezo con una nueva entrada.