martes, 3 de mayo de 2011

Carmesina (I)

Miquel Blay. Pell de Marbre. 1982.


La seua capa negra, no em deixava veure el que estava tramant al davant meu. En aquell moment, la capa, era com un mur infranquejable, on únicament, ella, dominava la partida. Una partida, que des del primer moviment tenia guanyada.
            Eren les dues de la vesprada, després d’un dia espantós al museu, em disposava a preparar el dinar. Damunt del marbre, m’esperava un bon tros d’entrecot, que deixava fluir la seua sang fins a formar, sota el tros de carn, una mena de llacuna viscosa i coagulada, que despertava en mi obscurs desigs que des de feia temps sentia.    
No era el primer matí que m’alçava derrotada, enmig de taques de sang sobre el meu coixí. No ho entenia, ningú dormia en mi, era una dona totalment independent, que treballava al museu inventariant els béns de la ciutat, i diguem-ho... perquè no, també fent un que altre favor de catalogació a les cúpules eclesiàstiques, que tantes facilitats m’havien donat per a realitzar el soterrar de ma mare en la capella de sant Francesc de Borja, a la catedral, al qual, no sé per quina raó, ma mare tenia especial devoció. Jo no és que sentira devoció per ell, sinó més bé un sentiment d’estima de filla a pare, cosa que tampoc entenia, ja que, des del dia del meu bateig no havia estat en cap església, això sí, en col·legi de monges fins els 17 anys. Supose que d’ací vindrà el meu sentiment cap aquesta figura, que es trobava al final del corredor, on es disposaven les aules.
Després de moltes nits dormint malament, alçant-me de matí amb un reguer de sang al voltant del meu cap... moltes hipòtesi havien estat pegant voltes a la meua caixa de les idees, pensant que podien ser des de emanacions nocturnes fins a un milacre de Déu. Però, la veritat era un altra.  
            Un altre dia havia aplegat a mi; enmig d’una espiral de núvols i tempestes, em vaig despertar. Era diferent als altres dies, no em sentia cansada, ni caçada per un mal misteriós.
Les taques al meu voltant també havien desaparegut, era açò una senyal? No ho sabia, solament pensava que era diferent, i que allò que em turmentava havia desaparegut pel moment. Almenys, això era el que la meua innocència feia aflorar en la meua ment.
Davant el mirall del lavabo, em vaig arreglar els cabells, que per cert, avui tenien un color més fosc, el roig... havia cobrat especial força en la seua tonalitat, brillava en la seua foscor, s’havia convertit en el roig per excel·lència, roig sang. La meua pell, havia anat adquirint una tonalitat més pàl·lida, era un blanc rosat, com si fora marbre, fins i tot podia veure les vetes d’aquest en la meua pell, tot un circuit de venes morades em recorrien per sota la pell, formant el preciós dibuix de les vetes del marbre, que en algunes zones, com als ulls, pareixien esclatar en alegre simfonia amb el meu ésser. D’altra banda, els meus ulls, havien adquirit una expressió, i un color blanquinós, que mai abans havia experimentat, era com si tingués una pujada de tensió... però supose, que aquesta,  seria la que sentirien els que més prop de la mort estiguessin, era com un abatiment, un cansament... expressat a la mirada. No ho podia explicar amb paraules.