(...) Una vegada ben inspeccionat el meu nou aspecte, vaig decidir camuflar-lo. Un poc de color ací, un poc de color allà. Un arreplegat als cabells. Un bon jaquetó, feia molt de fred. I unes bones ulleres de sol, obscures, que taparen els meus ulls, que em feien mal del resplendor del sol contra les cortines de ma casa. Quan vaig acabar, em vaig dirigir a l’espill que tinc en la entradeta de casa i em vaig observar. La meua sorpresa fou molt gran, quan en mirar l’espill no em vaig reconèixer, estava més marbrenca que abans, les vetes les tenia més marcades, l’embenat pareixia vellut, el meu cabell roig, ara arreplegat, pareixia un niu de falses corals... i el meu aspecte, darrere les ulleres, no era més esperançador. No obstant tot, em vaig decidir a sortir al carrer, enmig d’aquell embolic, interminable, de gent ningú em reconeixeria atapeïda amb el jaquetó de vellut negre, que acariciava amb suavitat els meus muscles, caient suament sobre els pits, excitats, per la frescor que fei